El sis d’agost farà vuitanta anys que a Hiroshima va esclatar el Little boy, el 6 d’agost de 1945, la primera bomba atòmica contra la població civil, d’una ciutat japonesa d’un quart milió d’habitants, que se’ns dubte és l’acte criminal més gran de la història de la humanitat, diríem, seguint l’extensió de la qualificació de terrorista. Després de la del 9 d’agost contra Nagasaki, es va saber que hi havia preparades dues bombes més per setembre i dues més per octubre de 1945.
Quan es va celebrar el 40 aniversari, l’any 1985, era cap de campanyes de Greenpeace. Vaig pensar què podíem fer i se’m van acudir dues accions per commemorar l’atemptat i cridar l’atenció del perill de les armes atòmiques. Una acció era pujar a la cistella d’un globus a dos activistes singulars, a la plaça de Colón de Madrid. Un era l’Enrique Tierno Galván, alcalde de la ciutat, i l’altre José Luis López Aranguren, el filòsof.
L’altre acció era aconseguir que a les 8,15 hores sonessin les campanes parroquials d’arreu a rampell. Amb aquesta proposta vaig demanar cita a la conferència episcopal espanyola, amb els bisbes. Vaig aconseguir audiència. Per preparar la reunió em vaig documentar i em va aparèixer el testimoni del pare Pedro Arrupe, el general de la Congregació Jesuïta que encara vivia a Roma. Com va deixar escrit, «vam sentir una explosió formidable, semblant a l’udolar d’un terrible huracà que se’n va dur per endavant portes, finestres, vidres, parets que esmicolades anaven caient per sobre nostre.» Al mirar per la finestra, se’n va donar compte de que no era un bombardeig sinó una única bomba que va devastar al país en que vivia des de feia set anys. Va escriure un llibre titulat Jo vaig viure la bomba atòmica.
Trobar el llibre i fer unes referències al seu contingut potser no va agradar als sis bisbes que m’escoltaven atentament. M’havia posat una jaqueta negra i una llampant camisa blanca. Ser rebut ja era un èxit diplomàtic per Greenpeace, però els va semblar una proposta estrambòtica. He de dir que jo em vaig sentir bastant incòmode, especialment per les mirades d’un parell de bisbes, diríem lascívies. En resum: a les 8,15 hores del 6 d’agost, quaranta anys després, no va sonar cap campana, ni a morts ni a rampell.
L’altre acció també va fracassar, en part. Ni l’Aranguren estava en condicions de pujar a cap lloc que no fos el Cel i l’Enrique Tierno no ho va considerar oportú, encara que es va sentir afalagat. Com el dia s’acostava i ell no contestava a la carta d’invitació, em vaig aprofitar de la meva condició de periodista per a formar part del seguici que el va convocar a una visita a la presó de Carabanchel. En el decurs de la visita li vaig lliurar un sobre que ell va passar a un acompanyant. Al discurs adreçat a la concurrència que estaven drets i arrenglerats al pati, va començar amb la colpidora frase de «Ciudadanos de Madrid» que va arrencar els plors i els aplaudiments dels empresonats i la comitiva de visitants.
La sorpresa va ser rebre a l’oficina de Madrid, segurament ja la del carrer Barquillo, una inesperada carta de l’alcalde de la movida. Inesperada i sentida, el mateix 6 d’agost. L’he conservat des d’aleshores, fa quasi quaranta anys, i em permeto destacar un dels paràgrafs. «Les bombes d’Hiroshima i Nagasaki van ser actes immorals en els que la raó d’Estat i el poder polític es va separar definitivament de tota raó moral.»