El 6 d’agost d’enguany es commemora el 80 aniversari de l’atemptat terrorista d’Estat més gran de la història de la humanitat: el llançament de la bomba nuclear d’Hiroshima i la de plutoni a la de Nagasaki. A les 8,15 hores l’avió B29 de l’exèrcit nord-americà, anomenat Enola Gay (nom de la mare del coronel que pilotava l’avió, Paul Tibbets) llençava a 9.500 metres d’altura un explosiu amb paracaigudes que, quaranta cinc segons després esclataria a sis-cents metres d’altura. L’explosió va provocar 70.000 morts i 260.000 afectats per les radiacions de la bomba d’urani 235.
La bomba contra Hiroshima seria la segona explosió nuclear. La primera va tindre lloc vint-i-dos dies abans, el 16 de juliol de 1945 al desert Jornada del muerto a Alamogordo, a l’Estat de Nou Mèxic. Va ser considerada experimental i les dues sobre la població civil, un assaig de la perversitat innecessària del govern dels Estats Units. Des d’aleshores el planeta ha patit 2.428 proves nuclears tant subterrànies, marines com atmosfèriques. La pròxima podria ser la de l’Estat Iran, sense oblidar que l’Estat sionista d’Israel, amb col·laboració de l’exercit racista de Sud-Africà i de l’exèrcit franquista que van fer una prova atòmica l’any 1979, llençada des de terra sobre l’oceà Índic.
Fins aquí les dades precises. Si el lector en vol més les trobarà al meu llibre Avui actius o demà radioactius publicat l’any el 2011. A ningú no se li ha d’escapar que per fer les 12.000 bombes de l’URSS i la Federació Russa i les 5.200 dels EUA i les dels altres Estats nuclears s’han abocat a aquesta carrera els recursos que podrien haver eliminat la pobresa a tot el planeta.
Fa quaranta anys l’aleshores Jordi Bigas, era cap de campanyes de Greenpeace i va preparar la celebració del quaranta aniversari. La intenció era aixecar un globus amb una pancarta a la plaça Colón de Madrid. Per anar dins la cistella vam oferir plaça al filòsof José Luis López i Aranguren i a l’alcalde de Madrid, Enrique Tierno Galván. Els vaig proposar vestirlos amb la granota blanca la típica dels activistes. Aranguren tenia 76 anys i va declinar la invitació, saludant la iniciativa. Tierno Galván però ens va regalar un escrit de rebuig a les armes nuclears molt contundent. Segons ell «les bombes nuclears eren clarament i singularment immorals, en les que la raó d’Estat i el poder polític s’havien separat definitivament de tota raó moral. Per molt que es vulgui netejar la taca que va caure sobre un dels pobles més desenvolupats del món és impossible treure-se-la. És una taca que segueix i seguirà per sempre.»
Aixecar el globus va tenir certa repercussió a tots els mitjans de comunicació. A les 8,15 va pujar sobre la plaça Colón de Madrid un contra símbol de la caiguda del bombarder dels Estats Units.
Anys després, s’iniciaria una campanya per considerar que les armes atòmiques són un crim contra la humanitat i que cal prohibir-les.
El que és totalment desconegut és que mesos abans m’havia reunit amb la Conferència Episcopal de l’Església Catòlica d’Espanya. La nostra proposta era que totes les campanes parroquials d’arreu el territori de l’Estat espanyol toquessin a rampell a les 8,15 hores del matí del 6 d’agost, quaranta anys després. Els sis bisbes em van rebre i escoltar amb escepticisme i distància. No van fer res. Els caporals de Crist semblaven budes passius sense cap tipus d’entusiasme. L’església i l’esperit de Crist segrestat per la seva jerarquia!
Per preparar la reunió vaig llegir un relat biogràfic de Pedro Arupe, Prepòsit General dels Jesuïtes, que descrivia la llum encegadora i l’ona expansiva i la conversió d’Hiroshima en un llac i un mar de foc. «Tots els dies a dos quarts de sis del matí apareixia al cel d’Hiroshima un avió de reconeixement nord-americà B29. La seva puntualitat era matemàtica. La senyal d’arribada coincidia amb la celebració de la meva Missa de les 5,30 hores.» Aquell dia l’avió no va passar pel cel d’Hiroshima.
Jordi Bigues, juliol de 2025, vuitanta anys després